Com en una boira
veiem als ulls el que s'acosta,
deslliurat de les marees de l'invisible,
i de sobte, apareix i es transforma.
Veuen els ulls,
el què fou visible esdevé invisible,
davant l'altar del riu immens.
Hem vist, és cert, però què?
Car en l'esclat de l'ésser
s'obren en figures
l'un al costat de l'altre amb ges subtil.
I just mentre veiem esdevenim
com si ens anéssim a vinclar,
però els éssers que ens visiten
parteixen,
i sucumbim a tant excés de món.
Sempre llunyana,
al fons inaccessible del mirall,
una aurora que no pot deixar de créixer,
on veiem reflexes
del rostre que reposa tot serè!
Amàlia Casajoana
26/3/17
EL ROSTRE
- Detalles
