Amb ull de foc ens serva la foscor
el bocí d'immensitat de l'ala immòbil,
on només creix el que neix i emigra,
i tot és un instant que no veiem
dins del real.
Una ferida som, fonda,
com un solc que s'entén endins del temps,
que somia primaveres dins aigües fredes
massa aviat, massa de pressa,
abans de mesurar les muntanyes
que s'alcen dins nostre ,inexpugnables,
on les àligues coven ous de flama
als recers transparents del vent,
i els roures es vesteixen i es despullen
de les fulles somiades.
No coneixem
la serp encesa dins dels rius,
ni els sols que branquen a l'obaga.
Tampoc hem sentit
com udola l'ocell blau de nit,
ni el cant incandescent de la mudesa.
Però conjugarem l'antiga prometença
d'enllaçar vida i veritat
damunt la cresta de l'instant!
Amàlia Casajoana
24/3/17