Sobre l'espurna intermitent
creixia l'infinit,
a l'arbre capbussat de les pupil·les
del clar i del fosc.
Queien les pinyes de la llum
damunt el cor del món:
tu ja no eres jo, jo ja no era tu.
Avençàvem de confí en confí
per l'arc que ens llença,
fins a buidar-nos cada vespre
quan s'infla l'infinit
i l'onada ens esberla!
Amàlia Casajoana
12/3/17