Quina ona d’aigua som
que corre i creix,
que es llançada en una costa,
i per ensenyar-nos es romp?
En cada riba la dispersa el vent
com grans de sorra,
del visible i l'invisible.
Enmig dels intersticis del temps
com pidolaires,
entre regne i regne vivim.
Amb els ulls fits,
cap al vaixell immens,
que en la pupil·la ens gronxa
mentre solca l'allà i l'ací.
Cal un desig,
profund, més insistent,
que anul·li tot desig
que ens crida,
en el cristall inexplorat.
Però la gavina recorda l’aigua,
i es llença a l’ona
que l'espera!
Amàlia Casajoana
4/3/17
LA GAVINA
- Detalles
