De la finestra estant,
mirava els arbres,
aquell silenci!
Què faré ara?
Em costa imaginar-te absent,
que lluny queda tot allò que volia.
Floriran les roses, maduraran les espigues,
i el vent, tal vegada, desvelarà secrets.
Tants records de tu...
que ni deixen espai a la tristesa.
Mentre la tarda suaument declina,
proclamen vida nova, tots els colors!
Amàlia Casajoana
10/2/17