Miro a través del finestró
i em deixo seduir per una tènue claror.
Potser que al fer-se fosc minvi el vent.
i el volteig de les fulles s'encalmarà.
Confiada, acluco els ulls
i m’endinso a la memòria de moments viscuts.
Rere aquesta pausa, arriba la nit
i saps que no és la mort ni és la vida
sinó un vidre molt fràgil del destí.
En aquest moment,
l'embruix pot esclatar darrera qualsevol so
que anunciï
la melangia d'un adagio.
Amàlia Casajoana
27/11/18