La plenitud no és un erm
ni aquest silenci d'ara,
és un pou eixut.
Imagino preguntes, rostres, veus,
i convoco presències i llocs
per confegir el passat amb dos futurs,
"el teu i el meu".
El nostre pas desvetlla ecos remots
i música lenta de coralls batuts
que només jo reconec.
Tan sense esforç anem a la claror
on retrobo el teu cos en el meu!
Marca'm el rumb amb el batec profund
d'aquest desig que escric en els teus ulls
perquè en llegir-lo,
des del fons del temps
s'obrin portes als silencis clars
i a la pausa d'aigua que compassa el foc.
Amàlia Casajoana
30/5/18