I vet aquí, doncs que fluïm,
que esdevenim amb tots els éssers
i entre els éssers
i tanmateix,
bé cal que madurem un dia
encara que no hàgim mai après
a madurar.
Cal que en algun lloc o en alguna hora
atenyem un instant,
un sol instant de plenitud!
Sempre hem estat convençuts
que havíem arribat al punt de la dolçor,
com, però, i on podríem arribar-hi,
si ni tan sols
ens consta el nostre inici
i la fi encara ens manca?
Sembla que hàgim estat destinats a trontollar,
a passar d'un estat a l'altre amb la vigília perduda.
Hem de deixar que els éssers ens travessin,
que s'adormin entre els llençols dels ulls,
que s'escolten a les sorres de l'oïda,
hem de deixar que esdevinguem
lentament mon!
Amàlia Casajoana
20/17/17