Mentre et perds
en el lloc infinit del somni de l'ivern,
poc a poc et sents morir.
Aferrada a la pell,
et sembla escoltar un rèquiem de Mozart
en el clarosbcur del teu fons,
com el gris fum d'aquell paisatge
on estàs inmersa.
La llum d'hivern traspassa l'amort
fins arribar al més profund,
i en un últim alè et desperta a la vida
Amàlia Casajoana
(Per la Rosa Esplugues Casajuana)
5/11/16