Potser el no-res no està sota el domini del temps ni del instant. Potser el no-res és invulnerable i inalterable. Potser existir suscita, comporta fonamentalment temporalitat. No que el temps sigui el vestit de l’existència, sinó que l’existència sigui el fenomen del temps. Car entre la possibilitat i l’existent, només hi pot haver abismes.
Nosaltres som la petjada que començà amb aquest abisme. Som la contemplació i els ulls, l’amic i l’amat, el neguit i la acció ininterrompuda, el paller sota la neu i el sol ebri dins l’aigua. Nosaltres som aquest camí que no s’atura, que solca cap el començament. Som l’instin del coratge i l’instin del dol dins aquest no-res de l’existència.
Amàlia Casajoana
13/12/18